‘Carn de cos cru’ Noa Noguerol

Laura Benedicto:

Diu Jean-Luc Nancy que escriure és tocar el cos i que el cos i l’escriptura succeeixen al límit, als llindars, allà on la lògica racional s’entrebanca i cau. Carn de cos cru és la plasmació de l’intent fracassat d’un cos d’entendre’s i sostenir-se en les lògiques mèdiques que l’esquerden i el diagnostiquen. Les tres parts que el configuren, recorren un viatge que va de l’osmosi a la isquèmia i d’aquesta a l’acalàsia: de la influència a la deficiència i d’aquestes a la malaltia. Tres estadis que travessen, igual que la tríada cristiana, tot un recorregut en xarxa que mostra un cos que es plega i desplega a un ritme latent.

Noa Noguerol, Carn de cos cru. (2021). Editorial Fonoll.

El poemari s’inicia en vers i, a mesura que va avançant, el text es torna dens. El lector queda atrapat en una teranyina pesada de mots enredats entre ells: lligant frase rere frase, el vers esdevé prosa poètica, bucle confessional de manera desesperada, com si l’escriptura fos un acte d’externalitzar-se, de treure’s de dins l’existència i fer-la patent per a la resta. L’escriptura com a segon cos, com a tall en el cos propi – si és que existeix quelcom semblant – com a condemna i com a cant; baralla impossible de finalitzar perquè l’apertura és intrínseca, interstícica. Finalitzarem, però, en els últims poemes, de nou amb el vers obert i el text espaiat: Carn de cos cru és un viatge aparentment circular, però, com tota repetició, comporta un desplaçament: espai-cos-espai perquè el cos ho és en la seva extensió i perquè el buit només ho és en relació amb un cos absent. Presenciem, així, la batalla de la ment i la corporalitat, com si fossin dues essències separades o separables, com si poguessin entendre’s un sense l’altre: la batalla és conquesta de la no-conquesta.

La nostra lectura és la mirada d’un voyeur davant l’exercici turmentós d’un cos que remou els seus budells i els plecs del seu cervell, de manera tangible i fisiològica, com si un cos només ho fos per la seva biologia. El fracàs és absolut, doncs: la Mia, la protagonista, no deixa de no trobar respostes i el llibre que Noa Noguerol ha cosit no fa un nus al final del fil: tots els cossos són un, i tots són diversos, el cos és cru(el) per naturalesa.

Laura Benedicto Insta @laformadelaura Twitter @benedicto_laura
Il·lustració de Crap Design. Insta @21stcenturycrapdesign

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine // twitter @avalonfanzine

El diwan de Josep Piera: “Trobadors amb turbant”

Joan Belló:

Diuen que Abu-Nuwàs –llicenciat en tallar versos amb simitarra, doctorat en seduir jovenets, catedràtic en el nocturn art de raspallar tabernes, i profeta suprem de la publicitat (apareix en Les mil i una nits!)–, hagué d’aprendre mil versos de poesia aràbiga clàssica. Ni més ni menys. Tots d’un glop. Mil versos que hagué d’oblidar tot seguit, ja que el seu mestre el rawi –una espècie de transmissor de versos– Jàlaf al-Àhmar no li permeté escriure’n cap fins que no els hagué esborrat completament de la memòria. Com els oblidà –com li la colà al mestre condescendent– no ho sabem. Això forma part del mite i de la llegenda. El que sí sabem és que Abu-Nuwàs, com tants altres poetes de l’orient persa i andalusins, compartia un imaginari de fantasies i d’oasis poètics amb els seus companys de lletra. Les improvisacions versaires, per més originals que foren, no eren salts al buit. Mai no ho han sigut. Espere que el símil no patine, però el fet vindria a ser que cada poeta bevia abundantment del calze de l’herència; després cadascú rotava a la seua manera.

TROBADORS AMB TURBANT - Abacus Online

Això era comú en una cultura donada al recull minuciós –fornades d’erudits, filòlegs i historiadors– de les vides i els versos dels seus poetes més apassionats. Josep Piera, com un d’aquells copistes antics que rescataven de les dunes de l’oblit els versos d’uns poetes ja morts, com un torsimany, agrupa a Trobadors amb turbant (Edicions 1984, 2017) una antologia particular –un diwan– d’una sèrie de poetes dels segles XI, XII i XIII que visqueren en les regions orientals d’Al-Àndalus. Hi ha una marcada presència d’aquells que habitaren els paisatges del Xarq, entitat que s’ajustava aproximadament amb els límits de l’actual País Valencià. Gairebé tots són homes, encara que també fa cap una dona, Àmat Al-Aziz (València, segle XII), autora de les Mirades: “Les vostres mirades ens fereixen les vísceres; / les nostres, us fereixen les galtes. / Ferida per ferida, l’una per l’altra. / ¿Quina, però, forçà la nafra del desdeny?”. Aquesta poeta també apareix, amb variants a la traducció, a Perles de la nit, poetes andalusines (Adesiara, 2013), on s’explica que els versos ens arriben a través de l’antòleg Ibn Dihya (Dénia, segle XII i XIII).

Però tornem a Piera. El poeta de la Drova, com Ibn Dihya i tants altres antòlegs, recull un “secret jardí de paraules”, traduint-lo i versionant-lo en alguns casos, fent vibrar els anhels o els planys d’aquells escriptors dels temps de taifes i del domini almohade i almoràvit. Al capdavall, aquells trobadors esdevenen una comparsa d’heterònims del propi Piera. Un desdoblament que l’ajuda a cantar els renills del desig, la passió desbocada, o el lament pel temps que fuig: “Sords s’han quedat els sepulcres. No em responen. / Alçar la veu és inútil. Tot es fa estrany. / ¿Hi ha cap alegria, cap seguretat, cap futur, / si totes les sendes porten a la meta de la mort?”, comença trenant Ibn Khafaja (Alzira, 1058-1138) a Per la mort de l’amic

El pas del temps és amarg i les recances pesen. Però si la velledat porta mancances és perquè la joventut, un tauler gairebé idílic en aquests rapsodes, és plena com la lluna i embriagadora igual que el vi: “Gelós estava el crepuscle / de veure’m amb el meu amat. / La pluja envià a separar-nos, / i el vent a espiar-nos envià”, Ar Russafí (València, 1141 – Màlaga, 1177). En aquest vers s’assoma la ironia, que es transforma en sarcasme en altres poemes: “València és una ciutat al bell mig del paradís. / Si se la coneix bé, però, se li troben defectes: / de fora tot són flors oloroses; / de dins, hi vas xafigant la merda”, As-Sumaysir (Elvira, segle XI). Sarcasmes que en altres passatges es converteixen en bilis àcida i corrosiva, com aquesta crítica mordaç d’Ibn Khafaja als Falsos ascetes: “Van dedicar-se a les ciències / per adquirir amb enganyifes / alts càrrecs i llocs de privilegi. / Fingiren ser ascetes / fins que pogueren furtar / els diners de tots els temples”. Ja indicava Fuster que les persones sempre rellisquem pel mateix indret. Els corruptes sobretot. Això mai falla.

Ara bé, la nit cau i separa els amants. Els dies passen, les canes assomen, l’angoixa creix. Aleshores el desig i la ironia es tornen gemec. L’instant de goig, abans “llampec entre les tenebres / com la llengua d’una serp”, es torna un ciri consumit. El pas del temps, de nou: “Que bonica seria la vida / si l’home fos com la lluna, / que torna a ser tota plena / per moltes voltes que minve! / No hi ha memòria possible / de cap acció humana. / La memòria mor quan mor el cos”, Ibn Yanniq (Xàtiva, 1089-1159). Temps que passa i que porta nous plors de muixeranga, no solament personals. L’arribada dels pèl-roig, dels infidels de la creu, mena aquells poetes a gargotejar elegies per la València perduda, arrabassada, on “la crida a l’oració s’ha fet vol de campanes”. La història la coneixem. Ahí queden recollits, però, els laments furibunds dels exiliats. 

Finalment, tot i que la presència de diversos poetes és abundant, els versos venen tallats per patrons similars. El que assenyalàvem al principi: tots beuen de les mateixes arrels. I Piera n’esdevé el compilador, el cantaire extasiat. Aquest no és un recull per a freds ascetes ni escorcolladors desapassionats de pergamins. És aigua i música. Vida! I ara escoltem-ne un tast. El mestre recita:

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine