un estany que vessa, Juma B. Barratxina

Carla Marco i Joan Deusa:

J

Primitive man seated in shadow, (1872). Odilon Redon.

Ens preparàvem per a sortir de viatge. Veia el Juma patir davant l’ordinador, perfilava alexandrins mentre sortejàvem la COVID per poder gravar set poetes durant l’estiu de 2021. Quan vam fundar la Revista Poetry Spam em va trucar per telèfon: “estic escrivint poesia social”.  Teníem una sensació d’irrealitat. Mentre nosaltres ens trencàvem el cap, Carla Marco escrivia un article sobre el seu poemari a moltíssims quilòmetres de distància. El pla era escriure’l entre els dos, a dues mans. Al matí següent Juma i jo havíem de marxar cap a Valls per carretera. Ens hem vist, la quinta de la Poetry, en una carrera constant, desenfrenada, cap a l’amor i el plaer i cap a la fugida d’un patiment inexplicable. Un mes després, quan tornàrem del rodatge, es publicaria el llibre del Juma a l’editorial 3 i 4, a Beniarjó. En un estat de precarietat, citàvem versos de March. El llibre tenia tres parts. Si tinguéreu un instrument (com el que jo tinc) per a veure coses impossibles, veuríeu com “un estany que vessa (les anques del cansament)” li supurava per la pell. Sempre pensava en el Juma recitant un poema que deia: Vull ser aquell qui arriba,  de nit,  cansat,  a casa i,  sota llum d’espelma,  a corre-cuita,  escriu: estic enamorat.

C

Sobrevolant la ciutat, (1918). Marc Chagall.

Com no hi ha camins  de llum. I tot és mentida, entre una boira d’oli algun Déu li va encarregar que profetitzés. I així ho ha fet, a través d’un estany que vessa pren forma de culminació d’un llanguiment orgànic o d’una fe cega que extravasa pertot. Una boira d’oli entre la qual s’intueix la puresa que destil·la una via primitiva, un anhel pur i d’absolut. Això és la cadència dels silencis del fons, una veu que recorre l’endins i el tranuita, un excés silent que travessa el llibre com una reflexió interior. 

La primera part del poemari, una boira d’oli, es presenta com una sort de trànsit llefiscós que embalça al lector d’un abatiment dens com l’oli, carregós com l’enormitat d’una solitud que s’assenta on neix el desig de jaure en estelles seques   amb la pau d’anciana. I és clar, també existeix la por que es trunqui la llum, tot i que l’aculli l’esperança melancòlica que basteix la poesia social i la fe que és lliurar un ram de flors a l’amant sense cos que sempre cau: un gest constant cap al no-res. 

Amb el pit excavat i cap idea mantinguda, amb la llàntia i poc més, arriba a un punt de fuita en què la paraula decau fins els vergers on jeure. I és en aquí on arriba la pausa, un interludi abans de l’acabament, una aturada breu travessada per la cadència oriental i el dolor de la creació i els últims homes. Poesia social, Teheran, tombes de poetes perses, civilitzacions ensorrades de segles caiguts,  i una profunditat de lluna plena a Isfahan funcionen a mode d’imaginari on jeure i descansar la pesantor d’un anhel sense fons. 

Cansat de l’ofici de viure -allò que més l’esgota és ser algú- arriba al repòs previ a la prescripció, allí on finalment la por ha premsat les olives. L’assoliment d’una maduresa que vol dir saber-se prest a la crida que acull un cant de fe  i puresa, ja que al món només s’hi pot ésser pur resistint, sense la cuirassa, l’humà esdevé humà. Vaivé oliós de petita solitud que es metamorfosa en un compromís ferm amb les formes més elevades de l’amor -l’absolut, la veritat, el dolor de l’altre-. Assedegat de sentit i d’un temple, arriba al final que roman obert després d’aquest viatge circular, en què s’apuntala un silenci genuí on hi ha hagut esperança i també cansament. Aleshores l’estany haurà vessat sense deixar marca sobre la puresa ingent de l’ésser qui diu voler ser un àngel.

J

Resistance (1937-1952).
Marc Chagall.

Quan ens vam acomiadar, jo ja estava malalt. No malalt terminal, però amb més de 3 tipus de virus perforant els intestins. Havíem escrit una cosa que es deia poesia social però no sabíem el que volia dir això, en realitat. Encara recorde que durant el confinament de 2020 ens dedicàvem a escriure alexandrins com si no estiguérem bé del cap. Supose que allà va ser quan va escriure la primera part del seu poemari. Era tot massa complicat. Em referisc a mantindre la força perquè la maquinària seguira en peu. La poètica del Juma és una lluita contra el dolor. Quan vam acabar el Volum 1 de la Poetry Spam el Juma va marxar a Iran i va escriure la part del seu poemari que ara es titula Els vergers on jeure. L’aposta sempre ha sigut lluitar contra el dolor. O, millor dit, inventar màquines, versos, versos amb hemistiquis, que possibiliten eixa cristal·lització que fa que per un moment es frene tanta quantitat de tristor o de desesperança. Sempre l’he vist aixecar-se prest del llit, com un conill en el desert, quan vivíem a Barcelona. Ell sempre m’ha repetit una frase de Jesús: “estigueu prests”.  A què? No ho sé. És el primer poemari del Juma B. Barratxina. Va nàixer a Sabadell a la primavera del 1994.

/

/

/

/

Il·lustració de Crap Design. Insta @21stcenturycrapdesign
Juma B. Barratxina, un estany que vessa. (2021). Editorial 3i4.

Joan Deusa i Carla Marco. Insta: @joandeusa / @_carlamarco_
Twitter: @joandeusa /

Avalon fanzine 2021//insta @avalon_fanzine // twitter @avalonfanzine