**Col·lecció Avalon** EVA SANVICENS

Col·lecció Avalon de Poesia:

Nota bibliogràfica: “Eva Sanvicens (Elle/Elli).  Autista, enebé, asexual, geek i divergent de totes les formes possibles. Escric cabòries i poemes com a teràpia comunicativa de supervivencia. A vegades faig activisme interseccional i a vegades em perdo per la Llibreria Synusia i somnio amb pops mimètics.”

Il·lustració de Crap Design

18820


Líquida.
Sense ossos,
sense corrents
que m’arrosseguin al mar o m’excitin els nervis.

Qui no es fondria amb el vaivé de les onades, perduda en llençols de grisor i llum?

Diluïda.

Sense pell,
sense aire
que m’infli les veles o bulli la meva sang.
Qui no és quedaria embolicada en els coralls, sumida en la falta de gravetat?

Avui em tremola l’esquena, com si alguna cosa volgués sortir d’entre els meus omòplats. Avui és la meva flotabilitat contra la meva densitat. Un silenci ple de les cançons de bressol que mai m’han cantat, un xiulet inert que m’avisa que la profunditat m’està fent cruixir els ossos. Cent vint-i-vuit bombolles ancorades a la meva boca em tiren del pit.
És això ser immortal?

Eva Sanvicens//
insta sanvipop

un estany que vessa, Juma B. Barratxina

Carla Marco i Joan Deusa:

J

Primitive man seated in shadow, (1872). Odilon Redon.

Ens preparàvem per a sortir de viatge. Veia el Juma patir davant l’ordinador, perfilava alexandrins mentre sortejàvem la COVID per poder gravar set poetes durant l’estiu de 2021. Quan vam fundar la Revista Poetry Spam em va trucar per telèfon: “estic escrivint poesia social”.  Teníem una sensació d’irrealitat. Mentre nosaltres ens trencàvem el cap, Carla Marco escrivia un article sobre el seu poemari a moltíssims quilòmetres de distància. El pla era escriure’l entre els dos, a dues mans. Al matí següent Juma i jo havíem de marxar cap a Valls per carretera. Ens hem vist, la quinta de la Poetry, en una carrera constant, desenfrenada, cap a l’amor i el plaer i cap a la fugida d’un patiment inexplicable. Un mes després, quan tornàrem del rodatge, es publicaria el llibre del Juma a l’editorial 3 i 4, a Beniarjó. En un estat de precarietat, citàvem versos de March. El llibre tenia tres parts. Si tinguéreu un instrument (com el que jo tinc) per a veure coses impossibles, veuríeu com “un estany que vessa (les anques del cansament)” li supurava per la pell. Sempre pensava en el Juma recitant un poema que deia: Vull ser aquell qui arriba,  de nit,  cansat,  a casa i,  sota llum d’espelma,  a corre-cuita,  escriu: estic enamorat.

C

Sobrevolant la ciutat, (1918). Marc Chagall.

Com no hi ha camins  de llum. I tot és mentida, entre una boira d’oli algun Déu li va encarregar que profetitzés. I així ho ha fet, a través d’un estany que vessa pren forma de culminació d’un llanguiment orgànic o d’una fe cega que extravasa pertot. Una boira d’oli entre la qual s’intueix la puresa que destil·la una via primitiva, un anhel pur i d’absolut. Això és la cadència dels silencis del fons, una veu que recorre l’endins i el tranuita, un excés silent que travessa el llibre com una reflexió interior. 

La primera part del poemari, una boira d’oli, es presenta com una sort de trànsit llefiscós que embalça al lector d’un abatiment dens com l’oli, carregós com l’enormitat d’una solitud que s’assenta on neix el desig de jaure en estelles seques   amb la pau d’anciana. I és clar, també existeix la por que es trunqui la llum, tot i que l’aculli l’esperança melancòlica que basteix la poesia social i la fe que és lliurar un ram de flors a l’amant sense cos que sempre cau: un gest constant cap al no-res. 

Amb el pit excavat i cap idea mantinguda, amb la llàntia i poc més, arriba a un punt de fuita en què la paraula decau fins els vergers on jeure. I és en aquí on arriba la pausa, un interludi abans de l’acabament, una aturada breu travessada per la cadència oriental i el dolor de la creació i els últims homes. Poesia social, Teheran, tombes de poetes perses, civilitzacions ensorrades de segles caiguts,  i una profunditat de lluna plena a Isfahan funcionen a mode d’imaginari on jeure i descansar la pesantor d’un anhel sense fons. 

Cansat de l’ofici de viure -allò que més l’esgota és ser algú- arriba al repòs previ a la prescripció, allí on finalment la por ha premsat les olives. L’assoliment d’una maduresa que vol dir saber-se prest a la crida que acull un cant de fe  i puresa, ja que al món només s’hi pot ésser pur resistint, sense la cuirassa, l’humà esdevé humà. Vaivé oliós de petita solitud que es metamorfosa en un compromís ferm amb les formes més elevades de l’amor -l’absolut, la veritat, el dolor de l’altre-. Assedegat de sentit i d’un temple, arriba al final que roman obert després d’aquest viatge circular, en què s’apuntala un silenci genuí on hi ha hagut esperança i també cansament. Aleshores l’estany haurà vessat sense deixar marca sobre la puresa ingent de l’ésser qui diu voler ser un àngel.

J

Resistance (1937-1952).
Marc Chagall.

Quan ens vam acomiadar, jo ja estava malalt. No malalt terminal, però amb més de 3 tipus de virus perforant els intestins. Havíem escrit una cosa que es deia poesia social però no sabíem el que volia dir això, en realitat. Encara recorde que durant el confinament de 2020 ens dedicàvem a escriure alexandrins com si no estiguérem bé del cap. Supose que allà va ser quan va escriure la primera part del seu poemari. Era tot massa complicat. Em referisc a mantindre la força perquè la maquinària seguira en peu. La poètica del Juma és una lluita contra el dolor. Quan vam acabar el Volum 1 de la Poetry Spam el Juma va marxar a Iran i va escriure la part del seu poemari que ara es titula Els vergers on jeure. L’aposta sempre ha sigut lluitar contra el dolor. O, millor dit, inventar màquines, versos, versos amb hemistiquis, que possibiliten eixa cristal·lització que fa que per un moment es frene tanta quantitat de tristor o de desesperança. Sempre l’he vist aixecar-se prest del llit, com un conill en el desert, quan vivíem a Barcelona. Ell sempre m’ha repetit una frase de Jesús: “estigueu prests”.  A què? No ho sé. És el primer poemari del Juma B. Barratxina. Va nàixer a Sabadell a la primavera del 1994.

/

/

/

/

Il·lustració de Crap Design. Insta @21stcenturycrapdesign
Juma B. Barratxina, un estany que vessa. (2021). Editorial 3i4.

Joan Deusa i Carla Marco. Insta: @joandeusa / @_carlamarco_
Twitter: @joandeusa /

Avalon fanzine 2021//insta @avalon_fanzine // twitter @avalonfanzine

‘Carn de cos cru’ Noa Noguerol

Laura Benedicto:

Diu Jean-Luc Nancy que escriure és tocar el cos i que el cos i l’escriptura succeeixen al límit, als llindars, allà on la lògica racional s’entrebanca i cau. Carn de cos cru és la plasmació de l’intent fracassat d’un cos d’entendre’s i sostenir-se en les lògiques mèdiques que l’esquerden i el diagnostiquen. Les tres parts que el configuren, recorren un viatge que va de l’osmosi a la isquèmia i d’aquesta a l’acalàsia: de la influència a la deficiència i d’aquestes a la malaltia. Tres estadis que travessen, igual que la tríada cristiana, tot un recorregut en xarxa que mostra un cos que es plega i desplega a un ritme latent.

Noa Noguerol, Carn de cos cru. (2021). Editorial Fonoll.

El poemari s’inicia en vers i, a mesura que va avançant, el text es torna dens. El lector queda atrapat en una teranyina pesada de mots enredats entre ells: lligant frase rere frase, el vers esdevé prosa poètica, bucle confessional de manera desesperada, com si l’escriptura fos un acte d’externalitzar-se, de treure’s de dins l’existència i fer-la patent per a la resta. L’escriptura com a segon cos, com a tall en el cos propi – si és que existeix quelcom semblant – com a condemna i com a cant; baralla impossible de finalitzar perquè l’apertura és intrínseca, interstícica. Finalitzarem, però, en els últims poemes, de nou amb el vers obert i el text espaiat: Carn de cos cru és un viatge aparentment circular, però, com tota repetició, comporta un desplaçament: espai-cos-espai perquè el cos ho és en la seva extensió i perquè el buit només ho és en relació amb un cos absent. Presenciem, així, la batalla de la ment i la corporalitat, com si fossin dues essències separades o separables, com si poguessin entendre’s un sense l’altre: la batalla és conquesta de la no-conquesta.

La nostra lectura és la mirada d’un voyeur davant l’exercici turmentós d’un cos que remou els seus budells i els plecs del seu cervell, de manera tangible i fisiològica, com si un cos només ho fos per la seva biologia. El fracàs és absolut, doncs: la Mia, la protagonista, no deixa de no trobar respostes i el llibre que Noa Noguerol ha cosit no fa un nus al final del fil: tots els cossos són un, i tots són diversos, el cos és cru(el) per naturalesa.

Laura Benedicto Insta @laformadelaura Twitter @benedicto_laura
Il·lustració de Crap Design. Insta @21stcenturycrapdesign

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine // twitter @avalonfanzine

El diwan de Josep Piera: “Trobadors amb turbant”

Joan Belló:

Diuen que Abu-Nuwàs –llicenciat en tallar versos amb simitarra, doctorat en seduir jovenets, catedràtic en el nocturn art de raspallar tabernes, i profeta suprem de la publicitat (apareix en Les mil i una nits!)–, hagué d’aprendre mil versos de poesia aràbiga clàssica. Ni més ni menys. Tots d’un glop. Mil versos que hagué d’oblidar tot seguit, ja que el seu mestre el rawi –una espècie de transmissor de versos– Jàlaf al-Àhmar no li permeté escriure’n cap fins que no els hagué esborrat completament de la memòria. Com els oblidà –com li la colà al mestre condescendent– no ho sabem. Això forma part del mite i de la llegenda. El que sí sabem és que Abu-Nuwàs, com tants altres poetes de l’orient persa i andalusins, compartia un imaginari de fantasies i d’oasis poètics amb els seus companys de lletra. Les improvisacions versaires, per més originals que foren, no eren salts al buit. Mai no ho han sigut. Espere que el símil no patine, però el fet vindria a ser que cada poeta bevia abundantment del calze de l’herència; després cadascú rotava a la seua manera.

TROBADORS AMB TURBANT - Abacus Online

Això era comú en una cultura donada al recull minuciós –fornades d’erudits, filòlegs i historiadors– de les vides i els versos dels seus poetes més apassionats. Josep Piera, com un d’aquells copistes antics que rescataven de les dunes de l’oblit els versos d’uns poetes ja morts, com un torsimany, agrupa a Trobadors amb turbant (Edicions 1984, 2017) una antologia particular –un diwan– d’una sèrie de poetes dels segles XI, XII i XIII que visqueren en les regions orientals d’Al-Àndalus. Hi ha una marcada presència d’aquells que habitaren els paisatges del Xarq, entitat que s’ajustava aproximadament amb els límits de l’actual País Valencià. Gairebé tots són homes, encara que també fa cap una dona, Àmat Al-Aziz (València, segle XII), autora de les Mirades: “Les vostres mirades ens fereixen les vísceres; / les nostres, us fereixen les galtes. / Ferida per ferida, l’una per l’altra. / ¿Quina, però, forçà la nafra del desdeny?”. Aquesta poeta també apareix, amb variants a la traducció, a Perles de la nit, poetes andalusines (Adesiara, 2013), on s’explica que els versos ens arriben a través de l’antòleg Ibn Dihya (Dénia, segle XII i XIII).

Però tornem a Piera. El poeta de la Drova, com Ibn Dihya i tants altres antòlegs, recull un “secret jardí de paraules”, traduint-lo i versionant-lo en alguns casos, fent vibrar els anhels o els planys d’aquells escriptors dels temps de taifes i del domini almohade i almoràvit. Al capdavall, aquells trobadors esdevenen una comparsa d’heterònims del propi Piera. Un desdoblament que l’ajuda a cantar els renills del desig, la passió desbocada, o el lament pel temps que fuig: “Sords s’han quedat els sepulcres. No em responen. / Alçar la veu és inútil. Tot es fa estrany. / ¿Hi ha cap alegria, cap seguretat, cap futur, / si totes les sendes porten a la meta de la mort?”, comença trenant Ibn Khafaja (Alzira, 1058-1138) a Per la mort de l’amic

El pas del temps és amarg i les recances pesen. Però si la velledat porta mancances és perquè la joventut, un tauler gairebé idílic en aquests rapsodes, és plena com la lluna i embriagadora igual que el vi: “Gelós estava el crepuscle / de veure’m amb el meu amat. / La pluja envià a separar-nos, / i el vent a espiar-nos envià”, Ar Russafí (València, 1141 – Màlaga, 1177). En aquest vers s’assoma la ironia, que es transforma en sarcasme en altres poemes: “València és una ciutat al bell mig del paradís. / Si se la coneix bé, però, se li troben defectes: / de fora tot són flors oloroses; / de dins, hi vas xafigant la merda”, As-Sumaysir (Elvira, segle XI). Sarcasmes que en altres passatges es converteixen en bilis àcida i corrosiva, com aquesta crítica mordaç d’Ibn Khafaja als Falsos ascetes: “Van dedicar-se a les ciències / per adquirir amb enganyifes / alts càrrecs i llocs de privilegi. / Fingiren ser ascetes / fins que pogueren furtar / els diners de tots els temples”. Ja indicava Fuster que les persones sempre rellisquem pel mateix indret. Els corruptes sobretot. Això mai falla.

Ara bé, la nit cau i separa els amants. Els dies passen, les canes assomen, l’angoixa creix. Aleshores el desig i la ironia es tornen gemec. L’instant de goig, abans “llampec entre les tenebres / com la llengua d’una serp”, es torna un ciri consumit. El pas del temps, de nou: “Que bonica seria la vida / si l’home fos com la lluna, / que torna a ser tota plena / per moltes voltes que minve! / No hi ha memòria possible / de cap acció humana. / La memòria mor quan mor el cos”, Ibn Yanniq (Xàtiva, 1089-1159). Temps que passa i que porta nous plors de muixeranga, no solament personals. L’arribada dels pèl-roig, dels infidels de la creu, mena aquells poetes a gargotejar elegies per la València perduda, arrabassada, on “la crida a l’oració s’ha fet vol de campanes”. La història la coneixem. Ahí queden recollits, però, els laments furibunds dels exiliats. 

Finalment, tot i que la presència de diversos poetes és abundant, els versos venen tallats per patrons similars. El que assenyalàvem al principi: tots beuen de les mateixes arrels. I Piera n’esdevé el compilador, el cantaire extasiat. Aquest no és un recull per a freds ascetes ni escorcolladors desapassionats de pergamins. És aigua i música. Vida! I ara escoltem-ne un tast. El mestre recita:

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

POEMOT, Adrián Salcedo

Laia Maldonado:

El Poemot  d’Adrián Salcedo fou exposat a la Biblioteca de Vilassar de Mar la primavera de 2021.

Un àngel malalt de món. Malalt d’un món fet de ficcions, de poesia-metàfora mercantil, de les  representacions ideològiques i idealitzades que ens ensenyen a parlar.
Àngels que narren, sobre-expliquen l’existència, i un dimoni-etnocida que ho assenyala tot des dels confins: des de l’espai que enceta l’obra.

“Parlem d’un poema que no ens acarona ni ens cerca”.

El Poemot, d’Adrián Salcedo, és un poema èpic organitzat sobre un rotllo de paper d’1 metre i mig d’alçada i 10 i mig d’ample. A mig camí entre l’ècfrasi, el cal·ligrama i la poesia visual, respon als principis bàsics del graffiti, operant des del gest artístic essencialment marginal i estrictament contemporani.

El poemari-artefacte executa una intervenció en l’espai públic, que entén com un àmbit espectacularitzat i estetitzat mitjançant una narració que respon a principis de producció, rèdit i consum.

Si Perec plantejava que escriure és traçar camins sobre una pàgina, els que traça el Poemot són làbils, efímers i gens dòcils. El poemari prova de repensar l’espai -literari, poètic, social i, a la fi, polític- tot bloquejant la producció d’(auto)ficcions, que no són més que l’expressió d’un món que necessita inscriure’s en falses teleologies per tal de donar-se sentit, que reclama narratives que sadollin la set de ser alg(ú), que actuïn com a receptacle d’identitats.

La narració ficcional pressuposa un lector ideal crèdul i esperançat, per al qual crea un horitzó de possibles ben ple de quimeres. El Poemot, en canvi, es crea des de la sincronia, suspenent el temps i refusant la futurabilitat.
És un discurs que es conté a si mateix, que no surt de si i, per tant, no es posa al servei de la projecció d’utopies ni distopies sobre la realitat contemporània. Una realitat habitada per individus que veuen la seva identitat fent-se fonedissa, que no poden radicar enlloc i, empesos pel vaivé d’una transacció o altra, s’agafen fort a qualsevol Jo monolític que es vengui a la llotja.

El Poemot no presenta un Jo a la recerca d’interlocutors, sinó que registra l’absència de Jo, contestant la presència d’Abramovic al MOMA, i fent evident que les instàncies narradores, la mateixa possibilitat de narrar, són una faula. L’obra de Salcedo diu no a l’art que esdevé objecte subsidiari de necessitats afectives.

EL (enganxines “p”)OEMOT NO SERÀ ALLÒ QUE ÉS DEFINIT COM A “INFORMACIÓ”, QUE POT PASSAR A SER “COMUNICACIÓ” GRÀCIES A UN CANVI DE SENTIT DELS LÍMITS.

Adrián Salcedo

El fet més rellevant és el mateix fer de l’obra, el gest que practica: estableix una forma i una direcció de lectura pròpies, imprevistes i impertinents, que anul·len sense pietat tota teleologia.

En alçar-se en un pla diferent del que li ha estat prèviament assignat, el text supera la pàgina horitzontal, de disposició lineal, impresa i successiva. Desborda la premissa del discurs encapsulat per tal d’articular una pràctica subversiva, exigint una forma de lectura brusca, que no atén als usos de la pàgina i l’espai literari que la intendència preveu.

Aquesta exploració artística dibuixa una trajectòria que necessita noves formes d’enunciació, que no s’articulin a partir d’una topografia creada per acaronar les mancances de la societat contemporània.

No serà narrada la revolució.
(…)
NO SERÀ UN SÍMBOL!

El Poemot és replet d’àngels que no saben dir perquè no coneixen res més enllà de la materialitat de l’escriptura: apunta una realitat que s’ubica per sobre la narració, recupera la fisicitat que embolcalla la ficció, se sostreu del món per retornar-hi.
Així, no es tracta d’una obra autoreferencial, ben al contrari, es tracta d’una obra relacional que pensa el vincle de la literatura amb altres arts i tematitza el deute que estableix amb allò que anomenem “món físic”. Una obra que posa al seu centre les possibilitats del fet comunicatiu, base de les relacions humanes que són, ja sempre, relacions socials i polítiques.
Lluny de menysprear la societat o el món, l’obra hi retorna per prestar-hi plena atenció: és en deixar enrere les cansades narratives auto(r)cèntriques que pot centrar-se en la vida en comú, en allò que succeeix a l’espai que ara, despullat de narratives, es disposa a intervenir.

És, doncs, una temptativa de projectar paràmetres artístics que permetin reubicar la nostra persona diluïda en el temps del capitalisme neoliberal. Un poema èpic que no s’adscriu, però, a una reconquesta heroica de la quotidianitat perquè, si aquesta és reeixida, no podrà ser narrada.

Laia Maldonado
Insta
@laiussss
Twitter
@LaiaMaldonado

Avalon Fanzine 2021// insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

JUANA DOLORES, REVELACIÓ PUNK

Nerea Campo:

No he pogut deixar de rumiar des que vaig presenciar el resplendent debut escènic de l’actriu i poeta catalana Juana Dolores Romero Casanova a l’Antic Teatre. # JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari * és un combat a mort amb la identitat -lingüística, cultural, maternal, de gènere, de classe-, un combat en el qual guanya l’individu conscient de la seva fragilitat -com un cérvol ferit-, orgullós del seu origen i coneixedor de la necessitat i el desig universal d’amor.

# JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari * a l’Antic Teatre, fotografia d’ Alessia Bombaci. 

Juana Dolores és un patchwork de referents contemporanis carregats de significat, escollits amb criteri i intel·ligència. L’actriu i dramaturga primerenca no només realitza composicions superbes -a moments sembla que hi hagi darrere de l’obra una direcció d’art experimentada-, sinó que executa un text sublim en què desig i política es fusionen i es desborden sobre un públic atònit, a estones incòmode -per la càrrega conceptual i ideològica de la peça- i fascinat alhora. Mentre domina l’espai i interactua amb els objectes en escena realitza una confessió en loop a un Déu absent. Enjoiada i amb la senyera de genolleres mostra els seus atributs ”de raça xarnega” al mateix temps que experimenta amb so, vídeo, llenguatge i performativitat. Pel que fa a la presència escènica, a vegades mostra la vulnerabilitat d’un cadell perdut al bosc i d’altres el desafiament i la set de venjança d’un animal engabiat. Les referències i els referents de l’obra són abundants: Pasolini, Marx, Lenin, Stalin, Courbet, Hannah Arendt, Orlan, o Beyoncé.

# JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari * té la bellesa de la vestimenta dels guillotinats -la imatge de Jacques Pelletier portant una camisa vermella i posant suaument el cap per a ser executat se’m va revelar en diversos moments de la peça-; la supèrbia d’una dona proletària que ha treballat de valent i que, generosament, ofereix una creació d’aquest calibre al seu públic; la humanitat de la persona que s’emociona al cantar ”Bajo a la mina cantando porque sé que en el altar // Mi madre queda rezando por el hijo que se va” i l’esperit desafiant de l’artista que tensiona el dolor, la bellesa i el coeficient intel·lectual de Marilyn Monroe i la ideologia de Marisol.

Cartell de # JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari *

Per als qui coneixen la faceta poètica de l’autora podran percebre que el text de l’obra -amb la mateixa actitud irreverent que el seu poemari- és un text on es revela patiment i ràbia d’una manera encara més visceral que a Bijuteria. Amb ritme abrupte i un efecte constant d’estranyament, clama, crida, recita, calla i ordena als tècnics de llum i so. Els playbacks sobten per la seva repetició, que trastoca i canvia el tempo de la peça. L’obra genera en el públic observació i crítica, ja que l’acció dramàtica i la contundència del text rebutgen la passivitat de l’espectador petit burgès.

Aquells que han qualificat de provocadora i impúdica la nuesa de l’actriu semblen no haver entès el seu significat; el que és impúdic i provocador és com la cultura aixafa i esterilitza als individus i com la reivindicació de la subjectivitat es fa irremeiablement necessària. L’obra reconcilia la cultura catalana i l’espanyola, i és una proposta de reformulació tant pels que s’identifiquen amb una com amb l’altra. Fa estimar el patrimoni lingüístic i cultural d’arreu, però amb una remor de fons que problematitza la idea d’estat-nació. Tanmateix, apel·la al fals benestar que produeix el sistema capitalista ”todo es más soportable con unos zapatos nuevos” i ràpidament reflexiona, es desdiu i proclama -com a filla d’una generació que replanteja l’estat del benestar- ”¡Y una mierda! / No hay escaparates para el desarraigo”.

Juana Dolores fa que Juanito Valderrama i Antonio Molina siguin sexis. Juana Dolores és una revelació punk, patrimoni i privilegi patidor de les que els diumenges, escoltant Rocío Jurado, fèiem la bugada de roba blanca amb la nostra mare. Una oda a les migrants que -amb els guants de neteja posats- omplien les seves cases de clavells vermells i esperances per als seus fills.

Nerea Campo
Insta
@nereacampoc
Twitter @NereaCampoC


Aquest article fou publicat en versió castellana a Teatron.

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

‘Bijuteria’ Juana Dolores

Laura Benedicto:

Llegir Bijuteria (Galerada, Eixarms; 2020// premi Amadeu Oller) de Juana Dolores Romero Casanova és com mirar per un calidoscòpic d’aquells amb els quals jugàvem de petits, en què les peces i els colors anaven girant i mostrant dibuixos diferents a cada cop, connectats i desconnectats entre ells. Com quan se’ns trenca el fil que uneix les granadures d’una polsera i totes surten volant, rebotant per les rajoles del terra. Cada poema de Bijuteria és una peça voladora, independent, connectada, trencada, completa, perfecte: són retalls d’un retrat de poeta (no ho és, sempre, escriure?).  “Com escriure el breu drama de la carn que escampa quan els mots són actes i desdiuen el cos de l’autor”

Bijuteria, Eixarms 2020

Les joies de Bijuteria són joies caduques, “dolentes”, però no per això són menys joies: són els vestigis de les qui ens van portar al món, són reivindicació de classe i de gènere, però no són ni classe ni gènere; són, tan senzillament i tan complexa, poesia. La poeta s’alça com a escriptura en un poemari que és valent i trencador, precisament per no poder-se aprehendre del tot, per no poder adherir-lo enlloc, per ser una mica de tot allò que l’ha configurat, allò del qual s’ha renegat els darrers anys; és un cant a l’estètica de l’escriptura, perquè des d’ella i en ella es fa l’ètica, la poètica. 

Bijuteria és tot allò que ens han dit que no podem, que ens desacredita (“la voluntat metonímica em canonitza: sembla un càstig, però és un do”): els collars, els anells, les ungles pintades; compaginar Déu amb el moviment proletari; citar la Bíblia i la Zowi; fer cos de la poesia. “no puc / no sé / narrar-me sense impostar l’alteritat escandalosament sobirana” La seva sintaxi i mètrica és una mostra d’allò que representa el poemari mateix: salvatge, indomable, no es lliga a cap llei, els versos acaben i comencen a plaer i crida des de qualsevol punt del full blanc
“I  q u è   s i   l ‘ e x c é s”:  provocació.

El poemari proposa quelcom que sorprèn per ser retorn des de la més absoluta contemporaneïtat: l’autora aconsegueix l’equilibri teòric perfecte, la porositat més curada de la tradició poètica i el moment present fent quelcom que resulta, per sobre de tot, bell.

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

Il·lustració de Crap Design
insta @21stcenturycrapdesign

Laura Benedicto

IL·LUSTRACIÓ: CRAP DESIGN// @21stcenturycrapdesign




LAS SINROSTRO, poesia escènica

Elsa Moreno:

Un grup de dones, vestides de negre, renuncien a la seua identitat per encarnar històries que ens pertanyen a totes. Com a vehicle conductor d’estes històries, la poesia i el cos en escena. Fugint del format tradicional dels recitals (on cada poeta surt, carregant amb el seu ego per empipar-se el micròfon), ‘Las Sin Rostro’ treballen un fil conductor que travessa el conjunt de poemes i els permet transcendir cap a un discurs col·lectiu.

El grup està conformat per les poetes María Andrés, Elena Casado, Blanca Férriz, Carmen Montesinos, Elsa Moreno i Sara Olivas. Sis dones de distintes parts de València que, partint de la idea original de Sara Olivas, decidiren posar en comú les seues vivències des d’una perspectiva de gènere. L’amor, el sexe, la vulnerabilitat, la violència, la por i la mort es conjuguen durant 45 minuts mitjançant la paraula, encara que, prenent el cos com a protagonista en tot moment. És la història d’una dona que, durant el camí que és la lluita per sobreviure en una societat patriarcal, troba l’amor, el rebutja, s’emprenya contra el món i se troba, finalment, com un ésser diminut i vulnerable.

Mentre que una recita, les altres cinc li recolzen des del fons de l’escenari, traduint en gestos l’emotivitat del poema, fent-lo ressonar des d’eixa multiplicitat de formes físiques. ‘Las Sin Rostro’ és una reivindicació de la sonoritat, les cures i el treball en col·laboració. El divendres 9 d’abril, a les 19h, en l‘Sporting Club Russafa (C/ Sevilla 5, València).

‘‘Son los cuerpos los que hablan’’

‘‘Me veo desnuda, me toco el vientre, los muslos’’

 ‘‘més que de rosa

em vestiren de sang’’

‘‘Papá, mis manos están abiertas mientras te hablan’’

‘‘Mamá, pocas veces me has besado porque mi frente lleva escrita tu abandono’’

‘‘No pienso dejarte nacer

mientras quede una gota de sangre

manchada con mi nombre’’

ELSA MORENO



LAS SINROSTRO

Elsa Moreno/autora

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine //
twitt @avalonfanzine

‘Mirall de Negra Nit’ Jaume Pont

Chantal Poch:

Acostumo a demanar a la poesia: finor, precisió, destil·lació. Es poden entendre de moltes maneres, aquests termes: per a mi no denoten tancament o concreció, sinó un tipus d’obertura que en lloc de donar-se en amplada es dona en profunditat. Els poemes de Jaume Pont apunten al fons de tot, a la indefinició. Les paraules que tria són paraules inicials. La seva nit és la nit dels temps. La seva mort és la unitat, final i principi.

Mirall de Negra Nit, Jaume Pont, LaBreu edicions 2021

L’experiència lectora de la seva obra em recorda a l’experiència que es té en veure els millors films de Werner Herzog: “Jeder für sich und Gott gegen Alle”, “Die große Ekstases des Bildschnitzer Steiner” o “Fata Morgana”. Sobretot aquest últim, que comparteix títol amb un poema que Pont inclou a “Mirall de Negra Nit”. “Fata Morgana”, un tipus de miratge que allargassa figures molt llunyanes convertint-les en d’altres. L’interès compartit pels miratges ve, em sembla, d’una preocupació per mirar diferent, per mirar de nou. La relació no és un invent meu: a “Jemaa el-Fna”, un poema d’“Enlloc”, Jaume Pont comença citant Herzog: “El desert és un paisatge de transició, o, si voleu, no és tampoc un paisatge, sinó el somni d’un paisatge, la seva transformació en una cosa que abans no s’havia vist encara, la imatge ‘nova’ o la realitat vista d’una manera nova…”. L’obra de Herzog gira entorn aquesta imatge nova. A “Tokyo-Ga”, un film de Wim Wenders, Herzog observa les vistes de la torre de Tokyo i confessa al seu amic: “Veient tots aquests edificis, és impossible veure’ls com a imatges úniques. Hauríem d’excavar com un arqueòleg, excavar… fins que poguéssim trobar alguna cosa pura en aquest paisatge decadent”. Per arribar a la imatge nova, s’ha d’excavar. S’ha d’anar enrere. A abans del desgast, a la primera mirada. Herzog passa la vida anant als racons més estranys del planeta, a les selves més espesses, als forats més profunds, intentant arribar a l’inici. A la imatge original en ambdós sentits. 

El llenguatge que utilitza la poesia està gastat com els edificis de Tokyo, com les imatges publicitàries que ens bombardegen. En anar a comprar el pa, per dir-ho d’alguna manera, no fem saber el què volem a través d’una melodia ni d’una combinació de colors: utilitzem les mateixes paraules que conformen la matèria primera del poeta, tan magrejada. Lluís Duch parla –amb matisos una mica diferents, però no vull renunciar al terme– d’una “crisi gramatical”. Per a mi, i crec que per a molts, la missió de la poesia és precisament revitalitzar el llenguatge i, conseqüentment, el nostre vincle més profund amb el món. La ficció renova la mirada al món per una altra via, la dels fets, les històries; conserva, però, els usos més habituals del llenguatge. La poesia els pot atacar de ple. 

Ara mateix, la poesia de Jaume Pont és un dels millors exemples d’aquesta lluita. Alguns dels poemes de l’autor que més m’han emocionat en el passat, “Postscriptum III” o “Vol de cendres”, excel·leixen precisament en l’estranyesa de les associacions d’unes paraules vertaderament simples. Pont tendeix a utilitzar paraules planeres: no és un rescatador d’arcaismes. Treballa amb la nit, amb el blanc i el negre, amb el silenci. Utilitza “gos”, “gat”, “núvol”, “veu”. No té por de paraules sovint esquivades com “amor” o “bellesa”.

Jaume Pont, Catarroja, 2019

Karl Rahner té un altre terme que m’agrada i que, d’alguna manera, em fa pensar en l’ús que Pont fa d’aquests mots: “protoparaula”. En cito un extens fragment per preciós: “Hi ha paraules que divideixen i paraules que uneixen. Paraules que expliquen un tot desintegrant-lo i paraules que transmeten el seu missatge com un conjur a la persona –no només a la intel·ligència– auditora. N’hi ha d’origen artificial, susceptibles d’arbitrària definició, i n’hi ha que sempre van ser recent nascudes –no fabricades– com un miracle; que ens il·luminen –no nosaltres a elles–, que ens poden, perquè són regals de Déu (fins i tot en boca humana) i no factura dels homes. Hi ha paraules que aïllen i limiten. Altres que fan transparèixer en un sol objecte la total, immensa Realitat, menudes petxines on ressona l’oceà de la infinitud. Unes paraules són clares per xates i superficials; altres, en canvi, són fosques, perquè clamen l’enlluernador secret d’allò dit. Existeixen paraules per al cap, instruments amb què dominar les coses. Però n’hi ha també que broten del cor rendit davant el misteri que ens avassalla. Unes que aclareixen allò petit, il·luminant un bocí només de realitat, i altres que ens confereixen saviesa en donar un to unànime a allò múltiple. A aquestes paraules unidores i conjuradores, senyores de nosaltres, nascudes del cor, proclamadores, regalades, a aquestes voldria anomenar jo les paraules originals o protoparaules. A les altres podríem anomenar-les les confeccionades, tècniques paraules útils” (A “Sacerdote y poeta”, dins Escritos de teología, vol. III. Taurus: Madrid, 1967. p.332). “Mirall de negra nit” inclou un epíleg titulat “Les paraules”: Pont realça d’elles l’ambigüitat, l’inabastabilitat, la foscor. “Si no desfermessin les fonts / i a les fonts més pregones tornessin (…)”, “si no llisquessin a les nostres mans” o, sobretot, “Guaita com et miren de fit a fit, / amb els ulls clivellats per la boira, / tèrboles com gossos famolencs”. “Oh mares!”, les arriba a cridar. La paraula ideal de què parla és ben bé la protoparaula de Rahner. El món s’inicia amb un dir –no només al Gènesi: també al Popol Vuh, per exemple– que el poeta busca permanentment. Els poemes de Pont van en aquesta direcció: cap a l’origen, a la primera paraula. Un procés que a moments es torna alquímic: vegin-se els vasos, tintes i colors que habiten el poemari i que culminen en l’aparició de gemmes, del mercuri o del Làudan. Però en el viatge cap al fons de tot, cap a la paraula (o imatge) nova, el poeta s’interessa, sobretot, pels estats secundaris: amb això vull dir tot allò que no és el món tal com creiem que és, tot allò que és una manera nova.  

A “Jemaa el-Fna”, el nostre punt d’inici herzogià, ja hi bategava aquest interès: els ulls es taquen de blau, la barca varada al desert es mou –una barca que freqüenta els seus poemes i que sempre imagino portada per Caront, com em passava amb les de “Fitzcarraldo” o “Aguirre, der Zorn Gottes”–, qui parla és en un somni, en “l’altra terra, l’altre …”, idea que té ressò en “l’altre edat que no has viscut” de “L’edat d’or” continguda en aquest poemari. “Mirall de negre nit” insisteix en aquests estats, reafirma la idea que la poesia crea món. El primer poema brolla d’entre les aigües, “Illa escrita”, i així ho declara: “La mirada inventa el món, la llum”. A partir d’aquest inici, no cessa la insistència en aquests estats. Hi ha els somnis: les parts en què s’estructura el llibre. El primer i el darrer. El “somni covat dins un somni”. Un somni que és visió, com en Sor Juana Inés de la Cruz, a qui referencia l’autor, doncs “és quan somnies que hi veus clar”. Hi ha la mirada: els ulls (els propis, els del gat, els de Déu), les llanternes, les finestres. La llum que resplendeix i encega. Hi ha els miratges. La “Myse en abyme”. L’aigua, que tot ho deforma, el moviment líquid; el de les pintures de Turner i el de les ones bategants. Hi ha el reflex, el mirall, Narcís. La llunyania. Hi ha l’inconscient i la vida paral·lela. I, en acabar, hi ha la foscor que, com en Tanizaki, és plena, espessa –d’alguna manera Pont omple tots els buits: el cel (“El cel és un vas de tinta / per on vaguen milions d’ànimes / emmusteïdes”), la mort, la fosca (“creuen la nit /solixents / lava / lladrucs / ardències”)–. Pont es fixa en la foscor que ve abans de la primera llum, la que hi ha “sota la parpella”. “Només: / en un mar de silencis, la foscúria”, escriu, reprenent una associació de parla i foscor que ja s’havia donat més explícitament a “Ubi Sunt” (“Els vels de l’eclipsi”): “Fosc és el silenci. Fosc l’espai del món. / Més fosca, però, la llengua i la paraula”. És en la paraula fosca –en el mirall de negra nit– que es mira el poeta. Al final, totes aquestes deformacions, tots aquests exercicis lèxics que intenten mirar el món diferent, fer-ho de nou, no són més que estiraments al voltant del no-res. La idea que preval al llarg del poemari és ben clara: el llenguatge no és suficient per a dir l’inefable. Però el poeta seguirà intentant-ho. 

Així, “L’edat d’or” esdevé una mena de poètica de l’autor que diu molt millor que aquest text tot el que cal saber sobre aquest poemari i l’obra de Jaume Pont en general: 

“L’altra edat que no has viscut
té la flaire tendral de les pomeres.
Habita el cau ombriu d’un gos d’atura
que plora amb els teus ulls el silenci
orfe dels ramats.
Inmòbil, esperes
la paraula nova escrita al llunyedar
del temps, l’orba veu que mirant-te als ulls
et digui:
Només quan udoles
et saps senyor de la terra lluminosa
oberta al mig del cor com una nafra.

Repeteix amb mi
per sempre més:

De la font amagada en closa altura
brollen els rius on cada dia et banyes.
De la fosca, però, neix l’altra llum
i el verb balbucejant de la bellesa.”

Chantal Poch
Chantal Poch

Avalon Fanzine 2021// insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

Il·lustració de Crap Design
insta @21stcenturycrapdesign

Il·lustració de Crap Design

‘Assagets’, Enric Casasses

Adrián Salcedo s’avé a fer uns comentaris:

Pòster-ressenya dels Assagets, per Adrián Salcedo
  • Casasses, E. (2020). Assagets. Edicions Poncianes.
    Tres flancs escrits: Paganini, Gaudí, i Blanch i Reynalt.
  • No generalitzo, però: a Catalunya quan ens hi posem i escrivim una història amb cert d’interès (és a dir, difícil de comunicar),… sempre l’expressem amb un to paròdic i falsari. I jo, que l’agafava amb ànsies, per a trobar-hi per fi un To secret, majúscul i totalitari, me l’he hagut de conformar amb un riure a estones. 
  • Llegir l’Assagets i, seguidament, el Poema Inacabat de Ferrater, és com clavar un ullal a un bon formatge i després beure aquell vi tan bo que no recordes d’on és. Respectivament. Tàndemciós. 
  • “la manera que té / l’art de voler fer coses / boniques de debò / és revolucionària […] sabent que la bellesa / del món és l’argument / més fort contra la plaga / cruel de l’opressió”.
  • Trigues una mica a veure al Casasses, però el veus. Ni tan sols escrivint una obra poètica pot l’individu escriptor deixar-se de banda. 
  • “Sòmines / que escolten sols els dits / i no veuen les notes / i diuen que no diu, / que fa malabarismes / i prou, sense capir / que en ell s’entrealimenten / l’agilitat dels dits”.
  • La història és interessant per original; original per interessant. Casasses és el millor que ens ha donat l’esteticisme, i no cal més (si és que ens calgués) que llegir els articles d’estima que l’esteticisme li ha dedicat. Has de llegir el que diuen els altres sobre ells mateixos per a entendre qui n’és el millor.
  • I una cosa: en un se li diu que “es pot permetre el luxe de fer absolutament el que li vingui de gust”. Però si escriure una obra poètica (és a dir, fugir de la disgregació de les obres d’ara i de l’esquema inici-record-revelació) vol dir fer el que li vingui de gust, aleshores tothom hauria de fer el que els vingui de gust (sense finor prô amb tota claredat).
  • “i allà una campaneta ens anuncia / que el somni és esclafat per un tramvia” (del senyor antoni gaudí).
  • I una altra: en segon ordre, li van fer un comentari de text en què oh, la poesia, oh, que maca que és, quina mística, quines coses que ens salvaran un dia. Doncs si és així millor que no ho facin (amb el porró en fresc). 


Portada: Assagets, Ed. Poncianes 2020
Adrián Salcedo


Avalon Fanzine 2021// insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

Il·lustració de Crap Design, xxicenturycrapdesign.wordpress.com
insta @21stcenturycrapdesign