POEMOT, Adrián Salcedo

Laia Maldonado:

El Poemot  d’Adrián Salcedo fou exposat a la Biblioteca de Vilassar de Mar la primavera de 2021.

Un àngel malalt de món. Malalt d’un món fet de ficcions, de poesia-metàfora mercantil, de les  representacions ideològiques i idealitzades que ens ensenyen a parlar.
Àngels que narren, sobre-expliquen l’existència, i un dimoni-etnocida que ho assenyala tot des dels confins: des de l’espai que enceta l’obra.

“Parlem d’un poema que no ens acarona ni ens cerca”.

El Poemot, d’Adrián Salcedo, és un poema èpic organitzat sobre un rotllo de paper d’1 metre i mig d’alçada i 10 i mig d’ample. A mig camí entre l’ècfrasi, el cal·ligrama i la poesia visual, respon als principis bàsics del graffiti, operant des del gest artístic essencialment marginal i estrictament contemporani.

El poemari-artefacte executa una intervenció en l’espai públic, que entén com un àmbit espectacularitzat i estetitzat mitjançant una narració que respon a principis de producció, rèdit i consum.

Si Perec plantejava que escriure és traçar camins sobre una pàgina, els que traça el Poemot són làbils, efímers i gens dòcils. El poemari prova de repensar l’espai -literari, poètic, social i, a la fi, polític- tot bloquejant la producció d’(auto)ficcions, que no són més que l’expressió d’un món que necessita inscriure’s en falses teleologies per tal de donar-se sentit, que reclama narratives que sadollin la set de ser alg(ú), que actuïn com a receptacle d’identitats.

La narració ficcional pressuposa un lector ideal crèdul i esperançat, per al qual crea un horitzó de possibles ben ple de quimeres. El Poemot, en canvi, es crea des de la sincronia, suspenent el temps i refusant la futurabilitat.
És un discurs que es conté a si mateix, que no surt de si i, per tant, no es posa al servei de la projecció d’utopies ni distopies sobre la realitat contemporània. Una realitat habitada per individus que veuen la seva identitat fent-se fonedissa, que no poden radicar enlloc i, empesos pel vaivé d’una transacció o altra, s’agafen fort a qualsevol Jo monolític que es vengui a la llotja.

El Poemot no presenta un Jo a la recerca d’interlocutors, sinó que registra l’absència de Jo, contestant la presència d’Abramovic al MOMA, i fent evident que les instàncies narradores, la mateixa possibilitat de narrar, són una faula. L’obra de Salcedo diu no a l’art que esdevé objecte subsidiari de necessitats afectives.

EL (enganxines “p”)OEMOT NO SERÀ ALLÒ QUE ÉS DEFINIT COM A “INFORMACIÓ”, QUE POT PASSAR A SER “COMUNICACIÓ” GRÀCIES A UN CANVI DE SENTIT DELS LÍMITS.

Adrián Salcedo

El fet més rellevant és el mateix fer de l’obra, el gest que practica: estableix una forma i una direcció de lectura pròpies, imprevistes i impertinents, que anul·len sense pietat tota teleologia.

En alçar-se en un pla diferent del que li ha estat prèviament assignat, el text supera la pàgina horitzontal, de disposició lineal, impresa i successiva. Desborda la premissa del discurs encapsulat per tal d’articular una pràctica subversiva, exigint una forma de lectura brusca, que no atén als usos de la pàgina i l’espai literari que la intendència preveu.

Aquesta exploració artística dibuixa una trajectòria que necessita noves formes d’enunciació, que no s’articulin a partir d’una topografia creada per acaronar les mancances de la societat contemporània.

No serà narrada la revolució.
(…)
NO SERÀ UN SÍMBOL!

El Poemot és replet d’àngels que no saben dir perquè no coneixen res més enllà de la materialitat de l’escriptura: apunta una realitat que s’ubica per sobre la narració, recupera la fisicitat que embolcalla la ficció, se sostreu del món per retornar-hi.
Així, no es tracta d’una obra autoreferencial, ben al contrari, es tracta d’una obra relacional que pensa el vincle de la literatura amb altres arts i tematitza el deute que estableix amb allò que anomenem “món físic”. Una obra que posa al seu centre les possibilitats del fet comunicatiu, base de les relacions humanes que són, ja sempre, relacions socials i polítiques.
Lluny de menysprear la societat o el món, l’obra hi retorna per prestar-hi plena atenció: és en deixar enrere les cansades narratives auto(r)cèntriques que pot centrar-se en la vida en comú, en allò que succeeix a l’espai que ara, despullat de narratives, es disposa a intervenir.

És, doncs, una temptativa de projectar paràmetres artístics que permetin reubicar la nostra persona diluïda en el temps del capitalisme neoliberal. Un poema èpic que no s’adscriu, però, a una reconquesta heroica de la quotidianitat perquè, si aquesta és reeixida, no podrà ser narrada.

Laia Maldonado
Insta
@laiussss
Twitter
@LaiaMaldonado

Avalon Fanzine 2021// insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

JUANA DOLORES, REVELACIÓ PUNK

Nerea Campo:

No he pogut deixar de rumiar des que vaig presenciar el resplendent debut escènic de l’actriu i poeta catalana Juana Dolores Romero Casanova a l’Antic Teatre. # JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari * és un combat a mort amb la identitat -lingüística, cultural, maternal, de gènere, de classe-, un combat en el qual guanya l’individu conscient de la seva fragilitat -com un cérvol ferit-, orgullós del seu origen i coneixedor de la necessitat i el desig universal d’amor.

# JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari * a l’Antic Teatre, fotografia d’ Alessia Bombaci. 

Juana Dolores és un patchwork de referents contemporanis carregats de significat, escollits amb criteri i intel·ligència. L’actriu i dramaturga primerenca no només realitza composicions superbes -a moments sembla que hi hagi darrere de l’obra una direcció d’art experimentada-, sinó que executa un text sublim en què desig i política es fusionen i es desborden sobre un públic atònit, a estones incòmode -per la càrrega conceptual i ideològica de la peça- i fascinat alhora. Mentre domina l’espai i interactua amb els objectes en escena realitza una confessió en loop a un Déu absent. Enjoiada i amb la senyera de genolleres mostra els seus atributs ”de raça xarnega” al mateix temps que experimenta amb so, vídeo, llenguatge i performativitat. Pel que fa a la presència escènica, a vegades mostra la vulnerabilitat d’un cadell perdut al bosc i d’altres el desafiament i la set de venjança d’un animal engabiat. Les referències i els referents de l’obra són abundants: Pasolini, Marx, Lenin, Stalin, Courbet, Hannah Arendt, Orlan, o Beyoncé.

# JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari * té la bellesa de la vestimenta dels guillotinats -la imatge de Jacques Pelletier portant una camisa vermella i posant suaument el cap per a ser executat se’m va revelar en diversos moments de la peça-; la supèrbia d’una dona proletària que ha treballat de valent i que, generosament, ofereix una creació d’aquest calibre al seu públic; la humanitat de la persona que s’emociona al cantar ”Bajo a la mina cantando porque sé que en el altar // Mi madre queda rezando por el hijo que se va” i l’esperit desafiant de l’artista que tensiona el dolor, la bellesa i el coeficient intel·lectual de Marilyn Monroe i la ideologia de Marisol.

Cartell de # JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari *

Per als qui coneixen la faceta poètica de l’autora podran percebre que el text de l’obra -amb la mateixa actitud irreverent que el seu poemari- és un text on es revela patiment i ràbia d’una manera encara més visceral que a Bijuteria. Amb ritme abrupte i un efecte constant d’estranyament, clama, crida, recita, calla i ordena als tècnics de llum i so. Els playbacks sobten per la seva repetició, que trastoca i canvia el tempo de la peça. L’obra genera en el públic observació i crítica, ja que l’acció dramàtica i la contundència del text rebutgen la passivitat de l’espectador petit burgès.

Aquells que han qualificat de provocadora i impúdica la nuesa de l’actriu semblen no haver entès el seu significat; el que és impúdic i provocador és com la cultura aixafa i esterilitza als individus i com la reivindicació de la subjectivitat es fa irremeiablement necessària. L’obra reconcilia la cultura catalana i l’espanyola, i és una proposta de reformulació tant pels que s’identifiquen amb una com amb l’altra. Fa estimar el patrimoni lingüístic i cultural d’arreu, però amb una remor de fons que problematitza la idea d’estat-nació. Tanmateix, apel·la al fals benestar que produeix el sistema capitalista ”todo es más soportable con unos zapatos nuevos” i ràpidament reflexiona, es desdiu i proclama -com a filla d’una generació que replanteja l’estat del benestar- ”¡Y una mierda! / No hay escaparates para el desarraigo”.

Juana Dolores fa que Juanito Valderrama i Antonio Molina siguin sexis. Juana Dolores és una revelació punk, patrimoni i privilegi patidor de les que els diumenges, escoltant Rocío Jurado, fèiem la bugada de roba blanca amb la nostra mare. Una oda a les migrants que -amb els guants de neteja posats- omplien les seves cases de clavells vermells i esperances per als seus fills.

Nerea Campo
Insta
@nereacampoc
Twitter @NereaCampoC


Aquest article fou publicat en versió castellana a Teatron.

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

‘Bijuteria’ Juana Dolores

Laura Benedicto:

Llegir Bijuteria (Galerada, Eixarms; 2020// premi Amadeu Oller) de Juana Dolores Romero Casanova és com mirar per un calidoscòpic d’aquells amb els quals jugàvem de petits, en què les peces i els colors anaven girant i mostrant dibuixos diferents a cada cop, connectats i desconnectats entre ells. Com quan se’ns trenca el fil que uneix les granadures d’una polsera i totes surten volant, rebotant per les rajoles del terra. Cada poema de Bijuteria és una peça voladora, independent, connectada, trencada, completa, perfecte: són retalls d’un retrat de poeta (no ho és, sempre, escriure?).  “Com escriure el breu drama de la carn que escampa quan els mots són actes i desdiuen el cos de l’autor”

Bijuteria, Eixarms 2020

Les joies de Bijuteria són joies caduques, “dolentes”, però no per això són menys joies: són els vestigis de les qui ens van portar al món, són reivindicació de classe i de gènere, però no són ni classe ni gènere; són, tan senzillament i tan complexa, poesia. La poeta s’alça com a escriptura en un poemari que és valent i trencador, precisament per no poder-se aprehendre del tot, per no poder adherir-lo enlloc, per ser una mica de tot allò que l’ha configurat, allò del qual s’ha renegat els darrers anys; és un cant a l’estètica de l’escriptura, perquè des d’ella i en ella es fa l’ètica, la poètica. 

Bijuteria és tot allò que ens han dit que no podem, que ens desacredita (“la voluntat metonímica em canonitza: sembla un càstig, però és un do”): els collars, els anells, les ungles pintades; compaginar Déu amb el moviment proletari; citar la Bíblia i la Zowi; fer cos de la poesia. “no puc / no sé / narrar-me sense impostar l’alteritat escandalosament sobirana” La seva sintaxi i mètrica és una mostra d’allò que representa el poemari mateix: salvatge, indomable, no es lliga a cap llei, els versos acaben i comencen a plaer i crida des de qualsevol punt del full blanc
“I  q u è   s i   l ‘ e x c é s”:  provocació.

El poemari proposa quelcom que sorprèn per ser retorn des de la més absoluta contemporaneïtat: l’autora aconsegueix l’equilibri teòric perfecte, la porositat més curada de la tradició poètica i el moment present fent quelcom que resulta, per sobre de tot, bell.

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

Il·lustració de Crap Design
insta @21stcenturycrapdesign

Laura Benedicto

IL·LUSTRACIÓ: CRAP DESIGN// @21stcenturycrapdesign




LAS SINROSTRO, poesia escènica

Elsa Moreno:

Un grup de dones, vestides de negre, renuncien a la seua identitat per encarnar històries que ens pertanyen a totes. Com a vehicle conductor d’estes històries, la poesia i el cos en escena. Fugint del format tradicional dels recitals (on cada poeta surt, carregant amb el seu ego per empipar-se el micròfon), ‘Las Sin Rostro’ treballen un fil conductor que travessa el conjunt de poemes i els permet transcendir cap a un discurs col·lectiu.

El grup està conformat per les poetes María Andrés, Elena Casado, Blanca Férriz, Carmen Montesinos, Elsa Moreno i Sara Olivas. Sis dones de distintes parts de València que, partint de la idea original de Sara Olivas, decidiren posar en comú les seues vivències des d’una perspectiva de gènere. L’amor, el sexe, la vulnerabilitat, la violència, la por i la mort es conjuguen durant 45 minuts mitjançant la paraula, encara que, prenent el cos com a protagonista en tot moment. És la història d’una dona que, durant el camí que és la lluita per sobreviure en una societat patriarcal, troba l’amor, el rebutja, s’emprenya contra el món i se troba, finalment, com un ésser diminut i vulnerable.

Mentre que una recita, les altres cinc li recolzen des del fons de l’escenari, traduint en gestos l’emotivitat del poema, fent-lo ressonar des d’eixa multiplicitat de formes físiques. ‘Las Sin Rostro’ és una reivindicació de la sonoritat, les cures i el treball en col·laboració. El divendres 9 d’abril, a les 19h, en l‘Sporting Club Russafa (C/ Sevilla 5, València).

‘‘Son los cuerpos los que hablan’’

‘‘Me veo desnuda, me toco el vientre, los muslos’’

 ‘‘més que de rosa

em vestiren de sang’’

‘‘Papá, mis manos están abiertas mientras te hablan’’

‘‘Mamá, pocas veces me has besado porque mi frente lleva escrita tu abandono’’

‘‘No pienso dejarte nacer

mientras quede una gota de sangre

manchada con mi nombre’’

ELSA MORENO



LAS SINROSTRO

Elsa Moreno/autora

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine //
twitt @avalonfanzine

‘Mirall de Negra Nit’ Jaume Pont

Chantal Poch:

Acostumo a demanar a la poesia: finor, precisió, destil·lació. Es poden entendre de moltes maneres, aquests termes: per a mi no denoten tancament o concreció, sinó un tipus d’obertura que en lloc de donar-se en amplada es dona en profunditat. Els poemes de Jaume Pont apunten al fons de tot, a la indefinició. Les paraules que tria són paraules inicials. La seva nit és la nit dels temps. La seva mort és la unitat, final i principi.

Mirall de Negra Nit, Jaume Pont, LaBreu edicions 2021

L’experiència lectora de la seva obra em recorda a l’experiència que es té en veure els millors films de Werner Herzog: “Jeder für sich und Gott gegen Alle”, “Die große Ekstases des Bildschnitzer Steiner” o “Fata Morgana”. Sobretot aquest últim, que comparteix títol amb un poema que Pont inclou a “Mirall de Negra Nit”. “Fata Morgana”, un tipus de miratge que allargassa figures molt llunyanes convertint-les en d’altres. L’interès compartit pels miratges ve, em sembla, d’una preocupació per mirar diferent, per mirar de nou. La relació no és un invent meu: a “Jemaa el-Fna”, un poema d’“Enlloc”, Jaume Pont comença citant Herzog: “El desert és un paisatge de transició, o, si voleu, no és tampoc un paisatge, sinó el somni d’un paisatge, la seva transformació en una cosa que abans no s’havia vist encara, la imatge ‘nova’ o la realitat vista d’una manera nova…”. L’obra de Herzog gira entorn aquesta imatge nova. A “Tokyo-Ga”, un film de Wim Wenders, Herzog observa les vistes de la torre de Tokyo i confessa al seu amic: “Veient tots aquests edificis, és impossible veure’ls com a imatges úniques. Hauríem d’excavar com un arqueòleg, excavar… fins que poguéssim trobar alguna cosa pura en aquest paisatge decadent”. Per arribar a la imatge nova, s’ha d’excavar. S’ha d’anar enrere. A abans del desgast, a la primera mirada. Herzog passa la vida anant als racons més estranys del planeta, a les selves més espesses, als forats més profunds, intentant arribar a l’inici. A la imatge original en ambdós sentits. 

El llenguatge que utilitza la poesia està gastat com els edificis de Tokyo, com les imatges publicitàries que ens bombardegen. En anar a comprar el pa, per dir-ho d’alguna manera, no fem saber el què volem a través d’una melodia ni d’una combinació de colors: utilitzem les mateixes paraules que conformen la matèria primera del poeta, tan magrejada. Lluís Duch parla –amb matisos una mica diferents, però no vull renunciar al terme– d’una “crisi gramatical”. Per a mi, i crec que per a molts, la missió de la poesia és precisament revitalitzar el llenguatge i, conseqüentment, el nostre vincle més profund amb el món. La ficció renova la mirada al món per una altra via, la dels fets, les històries; conserva, però, els usos més habituals del llenguatge. La poesia els pot atacar de ple. 

Ara mateix, la poesia de Jaume Pont és un dels millors exemples d’aquesta lluita. Alguns dels poemes de l’autor que més m’han emocionat en el passat, “Postscriptum III” o “Vol de cendres”, excel·leixen precisament en l’estranyesa de les associacions d’unes paraules vertaderament simples. Pont tendeix a utilitzar paraules planeres: no és un rescatador d’arcaismes. Treballa amb la nit, amb el blanc i el negre, amb el silenci. Utilitza “gos”, “gat”, “núvol”, “veu”. No té por de paraules sovint esquivades com “amor” o “bellesa”.

Jaume Pont, Catarroja, 2019

Karl Rahner té un altre terme que m’agrada i que, d’alguna manera, em fa pensar en l’ús que Pont fa d’aquests mots: “protoparaula”. En cito un extens fragment per preciós: “Hi ha paraules que divideixen i paraules que uneixen. Paraules que expliquen un tot desintegrant-lo i paraules que transmeten el seu missatge com un conjur a la persona –no només a la intel·ligència– auditora. N’hi ha d’origen artificial, susceptibles d’arbitrària definició, i n’hi ha que sempre van ser recent nascudes –no fabricades– com un miracle; que ens il·luminen –no nosaltres a elles–, que ens poden, perquè són regals de Déu (fins i tot en boca humana) i no factura dels homes. Hi ha paraules que aïllen i limiten. Altres que fan transparèixer en un sol objecte la total, immensa Realitat, menudes petxines on ressona l’oceà de la infinitud. Unes paraules són clares per xates i superficials; altres, en canvi, són fosques, perquè clamen l’enlluernador secret d’allò dit. Existeixen paraules per al cap, instruments amb què dominar les coses. Però n’hi ha també que broten del cor rendit davant el misteri que ens avassalla. Unes que aclareixen allò petit, il·luminant un bocí només de realitat, i altres que ens confereixen saviesa en donar un to unànime a allò múltiple. A aquestes paraules unidores i conjuradores, senyores de nosaltres, nascudes del cor, proclamadores, regalades, a aquestes voldria anomenar jo les paraules originals o protoparaules. A les altres podríem anomenar-les les confeccionades, tècniques paraules útils” (A “Sacerdote y poeta”, dins Escritos de teología, vol. III. Taurus: Madrid, 1967. p.332). “Mirall de negra nit” inclou un epíleg titulat “Les paraules”: Pont realça d’elles l’ambigüitat, l’inabastabilitat, la foscor. “Si no desfermessin les fonts / i a les fonts més pregones tornessin (…)”, “si no llisquessin a les nostres mans” o, sobretot, “Guaita com et miren de fit a fit, / amb els ulls clivellats per la boira, / tèrboles com gossos famolencs”. “Oh mares!”, les arriba a cridar. La paraula ideal de què parla és ben bé la protoparaula de Rahner. El món s’inicia amb un dir –no només al Gènesi: també al Popol Vuh, per exemple– que el poeta busca permanentment. Els poemes de Pont van en aquesta direcció: cap a l’origen, a la primera paraula. Un procés que a moments es torna alquímic: vegin-se els vasos, tintes i colors que habiten el poemari i que culminen en l’aparició de gemmes, del mercuri o del Làudan. Però en el viatge cap al fons de tot, cap a la paraula (o imatge) nova, el poeta s’interessa, sobretot, pels estats secundaris: amb això vull dir tot allò que no és el món tal com creiem que és, tot allò que és una manera nova.  

A “Jemaa el-Fna”, el nostre punt d’inici herzogià, ja hi bategava aquest interès: els ulls es taquen de blau, la barca varada al desert es mou –una barca que freqüenta els seus poemes i que sempre imagino portada per Caront, com em passava amb les de “Fitzcarraldo” o “Aguirre, der Zorn Gottes”–, qui parla és en un somni, en “l’altra terra, l’altre …”, idea que té ressò en “l’altre edat que no has viscut” de “L’edat d’or” continguda en aquest poemari. “Mirall de negre nit” insisteix en aquests estats, reafirma la idea que la poesia crea món. El primer poema brolla d’entre les aigües, “Illa escrita”, i així ho declara: “La mirada inventa el món, la llum”. A partir d’aquest inici, no cessa la insistència en aquests estats. Hi ha els somnis: les parts en què s’estructura el llibre. El primer i el darrer. El “somni covat dins un somni”. Un somni que és visió, com en Sor Juana Inés de la Cruz, a qui referencia l’autor, doncs “és quan somnies que hi veus clar”. Hi ha la mirada: els ulls (els propis, els del gat, els de Déu), les llanternes, les finestres. La llum que resplendeix i encega. Hi ha els miratges. La “Myse en abyme”. L’aigua, que tot ho deforma, el moviment líquid; el de les pintures de Turner i el de les ones bategants. Hi ha el reflex, el mirall, Narcís. La llunyania. Hi ha l’inconscient i la vida paral·lela. I, en acabar, hi ha la foscor que, com en Tanizaki, és plena, espessa –d’alguna manera Pont omple tots els buits: el cel (“El cel és un vas de tinta / per on vaguen milions d’ànimes / emmusteïdes”), la mort, la fosca (“creuen la nit /solixents / lava / lladrucs / ardències”)–. Pont es fixa en la foscor que ve abans de la primera llum, la que hi ha “sota la parpella”. “Només: / en un mar de silencis, la foscúria”, escriu, reprenent una associació de parla i foscor que ja s’havia donat més explícitament a “Ubi Sunt” (“Els vels de l’eclipsi”): “Fosc és el silenci. Fosc l’espai del món. / Més fosca, però, la llengua i la paraula”. És en la paraula fosca –en el mirall de negra nit– que es mira el poeta. Al final, totes aquestes deformacions, tots aquests exercicis lèxics que intenten mirar el món diferent, fer-ho de nou, no són més que estiraments al voltant del no-res. La idea que preval al llarg del poemari és ben clara: el llenguatge no és suficient per a dir l’inefable. Però el poeta seguirà intentant-ho. 

Així, “L’edat d’or” esdevé una mena de poètica de l’autor que diu molt millor que aquest text tot el que cal saber sobre aquest poemari i l’obra de Jaume Pont en general: 

“L’altra edat que no has viscut
té la flaire tendral de les pomeres.
Habita el cau ombriu d’un gos d’atura
que plora amb els teus ulls el silenci
orfe dels ramats.
Inmòbil, esperes
la paraula nova escrita al llunyedar
del temps, l’orba veu que mirant-te als ulls
et digui:
Només quan udoles
et saps senyor de la terra lluminosa
oberta al mig del cor com una nafra.

Repeteix amb mi
per sempre més:

De la font amagada en closa altura
brollen els rius on cada dia et banyes.
De la fosca, però, neix l’altra llum
i el verb balbucejant de la bellesa.”

Chantal Poch
Chantal Poch

Avalon Fanzine 2021// insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

Il·lustració de Crap Design
insta @21stcenturycrapdesign

Il·lustració de Crap Design

‘Assagets’, Enric Casasses

Adrián Salcedo s’avé a fer uns comentaris:

Pòster-ressenya dels Assagets, per Adrián Salcedo
  • Casasses, E. (2020). Assagets. Edicions Poncianes.
    Tres flancs escrits: Paganini, Gaudí, i Blanch i Reynalt.
  • No generalitzo, però: a Catalunya quan ens hi posem i escrivim una història amb cert d’interès (és a dir, difícil de comunicar),… sempre l’expressem amb un to paròdic i falsari. I jo, que l’agafava amb ànsies, per a trobar-hi per fi un To secret, majúscul i totalitari, me l’he hagut de conformar amb un riure a estones. 
  • Llegir l’Assagets i, seguidament, el Poema Inacabat de Ferrater, és com clavar un ullal a un bon formatge i després beure aquell vi tan bo que no recordes d’on és. Respectivament. Tàndemciós. 
  • “la manera que té / l’art de voler fer coses / boniques de debò / és revolucionària […] sabent que la bellesa / del món és l’argument / més fort contra la plaga / cruel de l’opressió”.
  • Trigues una mica a veure al Casasses, però el veus. Ni tan sols escrivint una obra poètica pot l’individu escriptor deixar-se de banda. 
  • “Sòmines / que escolten sols els dits / i no veuen les notes / i diuen que no diu, / que fa malabarismes / i prou, sense capir / que en ell s’entrealimenten / l’agilitat dels dits”.
  • La història és interessant per original; original per interessant. Casasses és el millor que ens ha donat l’esteticisme, i no cal més (si és que ens calgués) que llegir els articles d’estima que l’esteticisme li ha dedicat. Has de llegir el que diuen els altres sobre ells mateixos per a entendre qui n’és el millor.
  • I una cosa: en un se li diu que “es pot permetre el luxe de fer absolutament el que li vingui de gust”. Però si escriure una obra poètica (és a dir, fugir de la disgregació de les obres d’ara i de l’esquema inici-record-revelació) vol dir fer el que li vingui de gust, aleshores tothom hauria de fer el que els vingui de gust (sense finor prô amb tota claredat).
  • “i allà una campaneta ens anuncia / que el somni és esclafat per un tramvia” (del senyor antoni gaudí).
  • I una altra: en segon ordre, li van fer un comentari de text en què oh, la poesia, oh, que maca que és, quina mística, quines coses que ens salvaran un dia. Doncs si és així millor que no ho facin (amb el porró en fresc). 


Portada: Assagets, Ed. Poncianes 2020
Adrián Salcedo


Avalon Fanzine 2021// insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

Il·lustració de Crap Design, xxicenturycrapdesign.wordpress.com
insta @21stcenturycrapdesign

Allò que era en tu. ‘Els excedents’ Júlia Francino

Guillem Benejam:

Allò que era en tu

Els excedents són tot allò que sobra, que excedeix després d’una vida sencera. El final d’un camí que s’aprima, que es fa estret com un fil, o el que queda dels cossos que es buiden. Júlia Francino (Terrassa, 1978) titula així el seu primer poemari que ha publicat Edicions 84 arran de l’atorgament del Premi de Poesia Ventura Ametller 2020. El resultat de la segona edició del premi, sorgit de forma excepcional d’un confinament, com el missatge amagat que surt entre els records en els poemes del llibre.

Més enllà del record, que habita en l’abandó dels objectes i els indrets de qui ja no hi són, en l’obra impera el desig d’un nou inici que comença. Una finestra que esdevé porta com un llibre que esdevé poema és símbol de llibertat. La paraula, per tant, té pes i té cos així com estableix un mapa únic.  

Edicions 1984, 2020

Francino, com a bona escriptora i especialista en cinema i audiovisuals, desplega les ales de l’observació a mesura que passen les pàgines. Ens ofereix precisoses imatges i a través d’elles ens detalla espais on el temps s’ha aturat com si haguéssim viatjat en el passat i les persones que l’habitaven haguessin desaparegut a l’instant. És la sensació que podem tenir quan entrem a una cova o a un vell palau on encara hi romanen, a mode d’exposició, els objectes que empraven les persones que l’habitaren. La poeta, davant aquesta situació, ens interroga: “¿Què ens explica / la ruïna d’aquest poble?”.

En Els excedents apareixen elements que són cabdals per entendre el rerefons del llibre: la gana, l’aigua, els camins o el cos. Un mapa de relacions que flueixen per camins de set on hi neixen totes les coses i nostàlgies que suren memòria. És així com l’autora torna pels camins dels records (“El silenci del teu cos que sempre torna”) i a poc a poc resorgeixen els excedents entre les pedres i els objectes. Francesc Garriga escrivia a Els colors de la nit (1990): “pensar-te és retrobar-te. / segueixo mil camins / que em dicta l’enyorança / i em perdo cor endins”. Per Francino és “el silenci del teu cos que sempre torna” i és en els excedents on veu, fet d’una manera brillant fòssil, “allò que era en tu que vas ser en mi”. La lectura no és sobrant, sinó que és purament apetible.

il·lustració: Crap Design https://www.instagram.com/21stcenturycrapdesign/

‘Sempre és tard’ Maria Josep Escrivà

Juma B. Barratxina:

“Sempre és tard” de Maria Josep Escrivà, ed. Proa, Premi Miquel de Palol 2020.

Maria Josep Escrivà és una poeta que viu en el silenci. Els anys s’espaien entre la publicació dels seus poemaris: Flors a casa (2007), Serena Barca (2016), Sempre és tard (2020); i, resseguint les dates que mostra en els poemes, el lector observa com els versos, en els seus llibres, els deixa fecundar al llarg dels mesos. Llegint-los, enraonant-hi, sap que reposen en una mesura del temps molt profunda. Sempre és tard és una imatge que no només es percep en el delit que travessa el poemari, sinó ve d’un pou més profund, rere allò dit en Flors a casa “el silenci litúrgic dels pous”. La poesia que hi ha en Sempre és tard és el punt àlgid d’una obra que emergeix del dolor de la creació i que l’enllaça en alguna part del desassossec que pot tenir la nostra època. És un pesar vinclat a la contemplació, i pot també parlar per a la generació més jove, que viu en una angoixa diferent, més espontània. Si en Flors a casa, Escrivà duia, del seu exili interior, alguns brots de la redempció, la profunditat de Sempre és tard arrecera. I aquesta és l’ètica de la poeta. El silenci que ens deixa el pit-roig en un pati d’hivern, quan se’n va amb les estacions, i els anys: 2016 “el meu motiu de ser    la seua absència”; 2017 “i tot l’enyor s’ha fet de sobte llum”; 2018 “un any     tan lent / com estranyen els dits el gest d’escriure”; 2019 “diminut emissari de l’absime   / a la tardor, però,   vindrà tot sol / el teu pit-roig”. Sempre és tard, la veritat assenyalada des d’una costura que dol, però que també es cus “de pètals prims / en constel·lacions, /bancals de llum”.

És estrany ressenyar una obra que es germina tant en el silenci, en el compàs lent que ja no tenen les hores, ens queda sols convidar-vos a llegir-la, no només l’esperada publicació de Sempre és tard, sinó, en el conjunt de la seva obra, la força viva que hi cobra la seva paraula. Que és una d’aquelles que té el poder de l’última: “S’ensorren igualment els dies cansats, un a un, i el neguit m’ennuega: quant de temps dura l’eco de l’última paraula?”

‘El monstre de la gana’, Alba Vinyes Lasso

Laia Maldonado:

El poemari es divideix en quatre parts que dialoguen entre si, però sobretot reflecteixen els esguards d’una veu poètica que desvetlla nous sentits per mirar el món.
Hi ha els estrips, les narracions, els tremolors i les intempèries, articulades a través del vers d’Alba Vinyes i les imatges-discurs de Gabriele Sisti, que tenen en comú el resultat extraordinari de la combinatòria de l’ordinari i l’obliqüitat producte del canvi de perspectiva.

Vers i imatge-discurs es construeixen a partir de la combinació d’imatges prèvies per tal de crear-ne de noves, de narrar a partir del canvi de biaix, del tomb i l’alteració de la perspectiva.
Ambdues artistes es confabulen per tal d’erigir la narració d’un cos que s’ha estripat, però que, lluny de dissoldre’s en l’hemorràgia, parla des de la distància del cirurgià que s’observa el cos obert.
Aquesta dissecció genera una narració íntima, fraternal, que converteix el lector en còmplice de la vivència d’una existència que es fa freda i humida quan perd la tebior que mai ha tingut.
Hi trobem, doncs, una veu que relata, amb la serenor que atorga el temps i la distància, la descoberta d’una vida sense èpica, governada per unes dinàmiques macroscòpiques que el vers enfronta amb la relativa resignació del microscòpic.


El Monstre de la Gana és també una reflexió al voltant de les relacions que establim amb els altres, que desemboquen i materialitzen en un o altre règim d’enyor perquè, com diu Lacan, el desig és sempre desig de desitjar i es fixa en la pèrdua.
El discurs defuig l’enfocament eteri o metafísic en favor d’una narració que sap que traspua, travessada per les dinàmiques del món material i els règims simbòlics que governen el sistema. El cos ple de fisicitat del poemari acusa el propi límit carnal i, alhora, pateix la penetració sistemàtica de la doctrina que el dilueix, que el fa un humor líquid que s’agleva.
El subjecte que transita el poemari coneix la intempèrie, l’ha explorat i en parla des d’un lloc Altre, que vol erigir-se en un refugi, però queda desmentit quan es fa palès que buscar empara és perpetuar la fugida.

És qui fuig sabent que tan sols pot córrer entre fronteres, canviant entre els espais que ens administren, que gaudeix la claror privilegiada del qui albira des de dins la closca, escrutant el món que no desitja perquè “tot és un esborrany del que voldríem”.

Eldiario.es

“Poetry Spam, una aposta digital

Continuem divagant sobre poesia, “un dels mons estètics amb més odis interns i amb el pastís més menut”; de la dificultat de publicar en una editorial per a una persona jove desconeguda -o en realitat, per a qualsevol persona-; de les possibilitats que donen els premis literaris -actualment, una de les poques vies per a publicar-, i de les escasses alternatives per a un sector cada volta més colpit per les crisis econòmiques i morals de la societat.

Malgrat tot, Joan Deusa, junt amb altres poetes i poetesses, proposen un nou camí per a la visibilització de la poesia. La iniciativa, creada l’any 2019 junt amb el seu amic Juma Barratxina, es diu Poetry Spam, la revista antipoètica de treballadrXs precariXs i desocupadXs, una aposta per reinventar aquest gènere i obrir-lo a nous públics i espais.

Aquest estiu van publicar en Spotify i Youtube el segon volum d’aquesta revista digital que tindrà un tercer i últim volum l’any vinent amb la poesia i l’audiovisual com a protagonistes. En aquesta ocasió, proposen un disc d’electrovers, una fusió entre música electrònica, vídeo experimental i poesia, que conclou en un estil únic i fresc amb una intenció: “Passar-ho bé i ballar amb poesia”.

“L’objectiu màxim d’aquest volum era agafar un altaveu i muntar una rave. Fer un recital col·lectiu, quasi ambiental, però ha arribat una pandèmia mundial i no hem pogut fer res. Còsmicament hi ha un complot contra la poesia… Haguera funcionat”, diu aquest poeta de Gandia sense perdre l’esperança.”

ARTICLE COMPLET: https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/eldiario-de-la-cultura/joan-deusa-poeta-bona-poesia-busca-veritat_132_6397571.html